La Infància

Comment are off

Podem dividir l’edat infantil en 3 sub-etapes,

1- el nadó (0-2 anys)
2- el nen/la nena (2-7 anys)
3- 2ª infància/preadolescència (8-12 anys)

En el nadó i la primera infància s’assenten les bases del desenvolupament a tots els nivells: emocional, intel.lectual, fisiològic, estructural.

El nadó no té autonomia, la seva dependència  dels demés és total, es relaciona amb el món principalment a través de la mare (alimentació, cura, moviment i trasllats) però ja manifesta les seves necessitats i desitjos amb el llenguatge corporal.

El nen entre els 2-7 anys –molt aproximadament- va desenvolupant el llenguatge, les habilitats psicomotores, la sociabilitat i va progressant en l’autonomia i el descobriment del món que l’envolta. El joc, el món màgic, la fantasia tenen una vital importància.

En la segona infància i preadolescència el nen segueix ampliant el seu cercle vital, i els amics i la vida social independent de la família adquireixen més importància. A nivell de creixement físic i de salut és una etapa de major estabilitat, els canvis no són tan bruscos. Al acostar-se l’adolescència tot el panorama canvia de nou, i de manera brusca.

El nadó i el nen/a tenen unes necessitats i característiques específiques d’aquesta etapa de la vida i d’altres que corresponen a la seva personalitat, a la seva individualitat. Reconèixer-les i ajudar-los en el seu camí és una tasca de tota la societat, però en primer lloc de la família.

Cal saber deixar espai i al mateix temps establir límits. En l’educació general del nen i en la convivència les pautes i normes són marcs de referència no ha de ser rígids sinó flexibles, però han d’existir i ser estables i coherents.

Això és vàlid també respecte a l’alimentació, horaris, hàbits…

HIGIENE I ALIMENTACIÓ                                                                                                                                  

El nen aprèn bàsicament per imitació, segueix l’exemple d’allò que veu; així doncs no serveix de res dir-li “menja fruita” o “neteja’t les dents” si veu que els pares no ho fan (i això és igualment vàlid en els models de conducta o valors que les hi volem transmetre).

¿Quin és el millor moment per introduïr-los en els hàbits i canvis en alimentació i higiene?

Hi ha unes referències generals, però sempre cal escoltar i observar el nen: el millor moment sol ser quan mostra interès o curiositat.

Cap als dos anys el nen ja pot menjar sol (alguns ja comencen al any) o amb una mica d’ajuda, se sap netejar la cara i les mans, col.labora al vestir-lo i desvestir-lo, comença a controlar els esfínters durant el dia, parla, ja comença a manipular (i fer funcionar) els comandaments a distància…

La higiene corporal:                                                                                                          

bany o dutxa: fins aproximadament els 7 anys potser és més adequat i gaudeixen molt més del bany. Durant els mesos freds no cal banyar-los cada dia, no ensabonar-los del tot cada dia, en tot cas és una estona de joc i relax. El sabó o gel de bany també dissol la capa lipídica (greix) protectora de la pell. Rentar el cap sempre que estigui brut, com a referència entre 1 i 2 cops per setmana.                                                                                                                                                                                                                          

les dents: ensenyar-los de ben petits a netejar-se les dents amb un bon raspall, com a mínim un cop –i millor dos- al dia. El més important és després de sopar.

Qui coneix algú que es netegi les dents després de berenar?

A quantes escoles tenen facilitats perquè els nens es netegin les dents havent dinat?

les ungles. És comú que el nen petit no es deixi tallar les ungles, fins al punt que en alguns casos cal fer-ho quan dormen profundament… o ni així. És important tallar-les de maner que no se li clavin a la carn. Les dels peus més rectes (però no totalment rectes) que les de les mans.

– el calçat-descalços. El calçat ha de ser CÒMODE, que deixi respirar els peus. Vigilar que no els hi quedi petit; el peu dels nens creix de pressa i molt de cop. Controlar-lo periòdicament –cada mes-; un bon mètode és fent una plantilla del peu amb el nen dret damunt una cartolina o cartró. Al davant o al taló s’hi afegeix una solapa d’un cm. i ha d’entrar ben dins la sabata. Si va justa cal començar a pensar a anar a la sabateria. Si no hi cap, cal anar-hi corrents.

Els hi va molt bé anar descalços (o amb mitjons) per terrenys irregulars, doncs els hi reforça les estructures del peu i els ajuda a evitar el “peu pla”, normal fins que tenen uns 3-4 anys.

 les orelles. Netejar-les només per fora i la part externa (voltant del conducte).

L’ALIMENTACIÓ

Seguir les orientacions del/la pediatre tenint en compte també les circumstàncies personals del nadó o nen.                                 

Com a visió general,

0-6 mesos: lactància exclusiva, materna sempre que sigui possible.

7-12 mesos: introducció progressiva de les fruites, cereals, verdures, més endavant llegums, lactis, rovell d’ou. El ritme d’introducció, ordre i quantitat dependran de cada situació. Si el nadó creix sa i en harmonia és un bon indicador. S’aconsella seguir amb lactància materna.

1-3 anys: introducció i generalització de tots els grups d’aliments. Introducció de carns i peixos, gluten, clara d’ou…a partir de l’any (al voltant de).

Què fer amb:
– els fregits i arrebossats: els pot menjar amb moderació sempre que tingui bona salut.
– La xocolata: lo ideal fora evitar-los fins els 7 anys! O sigui, com menys millor.
– La bolleria i sucres refinats. Molt millor integrals i casolans o de pastisseria. Amb molta moderació doncs solen ser deficitaris en   micronutrients. Als nens hiperactius els sucres els hi poden sentar especialment malament.
– Les llaminadures (“xuxes”) Intentar substituir-les per fruits secs. O “xuxes” salades.
– Els gelats: millor artesans o fets a casa. Evitar els colorants i els d’aigua.
– Les vitamines i suplements: molts cops no són necessaris. Però com sempre cal individualitzar.

3-8 anys: solen menjar de tot si a casa ho veuen.
9-12 anys: Solen arribar, si no ho han fet abans, les begudes de cola i extractes, el “menjar escombraries”.

SITUACIONS ESPECÍFIQUES                                                                                                                    

Consultar-les amb el pediatre o el psicòleg, segons el cas.
– malalties de repetició: refredats, bronquitis, otitis, diarrees, angines…
– al·lèrgies
– problemes de creixement
– trastorns del son: insomni, terrors nocturns, el nen no vol dormir sol.
– caries, ortodòncies, plantilles…
– la guarderia
– problemes escolars: dislèxia (problema en la lectura i escriptura), dislàlia (dificultats en la pronunciació), atenció i motivació.   Els excessos.
– el quequeig (“tartamudeo”) Cap als 3-4 anys pot ser normal si dura poc temps i no és generalitzat; el pensament va més ràpid del que poden parla i cal a compassar-lo.
– les vacunes.

LA SALUT EMOCIONAL A L’INFÀNCIA                                                                                                

Adaptació a l’escola/guarderia. En termes generals, el nen no està “madur” per l’escola (físicament i emocionalment) fins els tres anys d’edat. L’edat pitjor per començar a anar a la guarderia és dels 9 mesos als 2 anys i escaig, especialment fins els 20-22 mesos. Si cal fer-ho de totes totes, procurar que sigui el mínim horari possible, començar progressivament i que l’ambient sigui familiar.

A nivell individual, apart de les ganes d’anar-hi, un nen està madur quan ja camina i menja sol, demana pipi i caca, parla.

L’ambient familiar. Les absències per treball o viatges llargs, ingressos hospitalaris, divorci dels pares, mort, són sempre un motiu d’estrès pel nen, no importa lo petit o “passota” que sembli. Cal dir sempre la veritat. Com es digui dependrà de l’edat del nen i del seu caràcter, però mai s’ha de mentir, és la pitjor resposta. Cal adaptar les explicacions a la maduresa del nen/a. Quan fan la pregunta, poden entendre la resposta. També dependrà de la durada de la separació. Explicar, aclarir, tranquil.litzar, transmetre amor i afecte.

La sobreprotecció i l’abandó. Són els dos extrems, i ja se sap que els extrems es toquen. Amb sobreprotecció el nen no creix emocionalment. Ens hem de preguntar si l’estem sobreprotegint quan va retardat o fa un salt enrere a nivell emocional o de conducta: menjar sol, vestir-se, control d’esfínters, llenguatge verbal i corporal…
Amb abandonament el nen no creix físicament. Pot ser real o que el nen ho visqui així. L’abandó pot ser afectiu, per dificultats dels pares per manifestar carinyo, per no fer-li el cas necessari. Compte amb la televisió com a “substitut” o el concedir-los tots els capricis.

Les activitats extraescolars. Cal tenir en compte els següents factors: en primer lloc l’interès personal del nen en l’activitat, que tingui temps de jugar i estar amb la família. Que no ocupin totes les tardes de la setmana. Valorar les que no són una prolongació de l’activitat escolar.

Ús de cookies

Per poder millorar els nostres serveis, utilitzem cookies de tercers. Si continues navegant, considerem que acceptes la utilització. Més informació aquí. ACEPTAR