La Infància

Podem dividir l’edat infantil en 3 sub-etapes,

1- el nadó (0-2 anys)
2- el nen/la nena (2-7 anys)
3- 2ª infància/preadolescència (8-12 anys)

En el nadó i la primera infància s’assenten les bases del desenvolupament a tots els nivells: emocional, intel.lectual, fisiològic, estructural.

El nadó no té autonomia, la seva dependència  dels demés és total, es relaciona amb el món principalment a través de la mare (alimentació, cura, moviment i trasllats) però ja manifesta les seves necessitats i desitjos amb el llenguatge corporal.

El nen entre els 2-7 anys –molt aproximadament- va desenvolupant el llenguatge, les habilitats psicomotores, la sociabilitat i va progressant en l’autonomia i el descobriment del món que l’envolta. El joc, el món màgic, la fantasia tenen una vital importància.

En la segona infància i preadolescència el nen segueix ampliant el seu cercle vital, i els amics i la vida social independent de la família adquireixen més importància. A nivell de creixement físic i de salut és una etapa de major estabilitat, els canvis no són tan bruscos. Al acostar-se l’adolescència tot el panorama canvia de nou, i de manera brusca.

El nadó i el nen/a tenen unes necessitats i característiques específiques d’aquesta etapa de la vida i d’altres que corresponen a la seva personalitat, a la seva individualitat. Reconèixer-les i ajudar-los en el seu camí és una tasca de tota la societat, però en primer lloc de la família.

Cal saber deixar espai i al mateix temps establir límits. En l’educació general del nen i en la convivència les pautes i normes són marcs de referència no ha de ser rígids sinó flexibles, però han d’existir i ser estables i coherents.

Això és vàlid també respecte a l’alimentació, horaris, hàbits…

HIGIENE I ALIMENTACIÓ                                                                                                                                  

El nen aprèn bàsicament per imitació, segueix l’exemple d’allò que veu; així doncs no serveix de res dir-li “menja fruita” o “neteja’t les dents” si veu que els pares no ho fan (i això és igualment vàlid en els models de conducta o valors que les hi volem transmetre).

¿Quin és el millor moment per introduïr-los en els hàbits i canvis en alimentació i higiene?

Hi ha unes referències generals, però sempre cal escoltar i observar el nen: el millor moment sol ser quan mostra interès o curiositat.

Cap als dos anys el nen ja pot menjar sol (alguns ja comencen al any) o amb una mica d’ajuda, se sap netejar la cara i les mans, col.labora al vestir-lo i desvestir-lo, comença a controlar els esfínters durant el dia, parla, ja comença a manipular (i fer funcionar) els comandaments a distància…

La higiene corporal:                                                                                                          

– bany o dutxa: fins aproximadament els 7 anys potser és més adequat i gaudeixen molt més del bany. Durant els mesos freds no cal banyar-los cada dia, no ensabonar-los del tot cada dia, en tot cas és una estona de joc i relax. El sabó o gel de bany també dissol la capa lipídica (greix) protectora de la pell. Rentar el cap sempre que estigui brut, com a referència entre 1 i 2 cops per setmana.                                                                                                                                                                                                                          

– les dents: ensenyar-los de ben petits a netejar-se les dents amb un bon raspall, com a mínim un cop –i millor dos- al dia. El més important és després de sopar.

Qui coneix algú que es netegi les dents després de berenar?

A quantes escoles tenen facilitats perquè els nens es netegin les dents havent dinat?

– les ungles. És comú que el nen petit no es deixi tallar les ungles, fins al punt que en alguns casos cal fer-ho quan dormen profundament… o ni així. És important tallar-les de maner que no se li clavin a la carn. Les dels peus més rectes (però no totalment rectes) que les de les mans.

– el calçat-descalços. El calçat ha de ser CÒMODE, que deixi respirar els peus. Vigilar que no els hi quedi petit; el peu dels nens creix de pressa i molt de cop. Controlar-lo periòdicament –cada mes-; un bon mètode és fent una plantilla del peu amb el nen dret damunt una cartolina o cartró. Al davant o al taló s’hi afegeix una solapa d’un cm. i ha d’entrar ben dins la sabata. Si va justa cal començar a pensar a anar a la sabateria. Si no hi cap, cal anar-hi corrents.

Els hi va molt bé anar descalços (o amb mitjons) per terrenys irregulars, doncs els hi reforça les estructures del peu i els ajuda a evitar el “peu pla”, normal fins que tenen uns 3-4 anys.

– les orelles. Netejar-les només per fora i la part externa (voltant del conducte).

L’ALIMENTACIÓ

Seguir les orientacions del/la pediatre tenint en compte també les circumstàncies personals del nadó o nen.                                 

Com a visió general,

0-6 mesos: lactància exclusiva, materna sempre que sigui possible.

7-12 mesos: introducció progressiva de les fruites, cereals, verdures, més endavant llegums, lactis, rovell d’ou. El ritme d’introducció, ordre i quantitat dependran de cada situació. Si el nadó creix sa i en harmonia és un bon indicador. S’aconsella seguir amb lactància materna.

1-3 anys: introducció i generalització de tots els grups d’aliments. Introducció de carns i peixos, gluten, clara d’ou…a partir de l’any (al voltant de).

Què fer amb:
– els fregits i arrebossats: els pot menjar amb moderació sempre que tingui bona salut.
– La xocolata: lo ideal fora evitar-los fins els 7 anys! O sigui, com menys millor.
– La bolleria i sucres refinats. Molt millor integrals i casolans o de pastisseria. Amb molta moderació doncs solen ser deficitaris en   micronutrients. Als nens hiperactius els sucres els hi poden sentar especialment malament.
– Les llaminadures (“xuxes”) Intentar substituir-les per fruits secs. O “xuxes” salades.
– Els gelats: millor artesans o fets a casa. Evitar els colorants i els d’aigua.
– Les vitamines i suplements: molts cops no són necessaris. Però com sempre cal individualitzar.

3-8 anys: solen menjar de tot si a casa ho veuen.
9-12 anys: Solen arribar, si no ho han fet abans, les begudes de cola i extractes, el “menjar escombraries”.

SITUACIONS ESPECÍFIQUES                                                                                                                    

Consultar-les amb el pediatre o el psicòleg, segons el cas.
– malalties de repetició: refredats, bronquitis, otitis, diarrees, angines…
– al·lèrgies
– problemes de creixement
– trastorns del son: insomni, terrors nocturns, el nen no vol dormir sol.
– caries, ortodòncies, plantilles…
– la guarderia
– problemes escolars: dislèxia (problema en la lectura i escriptura), dislàlia (dificultats en la pronunciació), atenció i motivació.   Els excessos.
– el quequeig (“tartamudeo”) Cap als 3-4 anys pot ser normal si dura poc temps i no és generalitzat; el pensament va més ràpid del que poden parla i cal a compassar-lo.
– les vacunes.

LA SALUT EMOCIONAL A L’INFÀNCIA                                                                                                

Adaptació a l’escola/guarderia. En termes generals, el nen no està “madur” per l’escola (físicament i emocionalment) fins els tres anys d’edat. L’edat pitjor per començar a anar a la guarderia és dels 9 mesos als 2 anys i escaig, especialment fins els 20-22 mesos. Si cal fer-ho de totes totes, procurar que sigui el mínim horari possible, començar progressivament i que l’ambient sigui familiar.

A nivell individual, apart de les ganes d’anar-hi, un nen està madur quan ja camina i menja sol, demana pipi i caca, parla.

L’ambient familiar. Les absències per treball o viatges llargs, ingressos hospitalaris, divorci dels pares, mort, són sempre un motiu d’estrès pel nen, no importa lo petit o “passota” que sembli. Cal dir sempre la veritat. Com es digui dependrà de l’edat del nen i del seu caràcter, però mai s’ha de mentir, és la pitjor resposta. Cal adaptar les explicacions a la maduresa del nen/a. Quan fan la pregunta, poden entendre la resposta. També dependrà de la durada de la separació. Explicar, aclarir, tranquil.litzar, transmetre amor i afecte.

La sobreprotecció i l’abandó. Són els dos extrems, i ja se sap que els extrems es toquen. Amb sobreprotecció el nen no creix emocionalment. Ens hem de preguntar si l’estem sobreprotegint quan va retardat o fa un salt enrere a nivell emocional o de conducta: menjar sol, vestir-se, control d’esfínters, llenguatge verbal i corporal…
Amb abandonament el nen no creix físicament. Pot ser real o que el nen ho visqui així. L’abandó pot ser afectiu, per dificultats dels pares per manifestar carinyo, per no fer-li el cas necessari. Compte amb la televisió com a “substitut” o el concedir-los tots els capricis.

Les activitats extraescolars. Cal tenir en compte els següents factors: en primer lloc l’interès personal del nen en l’activitat, que tingui temps de jugar i estar amb la família. Que no ocupin totes les tardes de la setmana. Valorar les que no són una prolongació de l’activitat escolar.