Homeopatia

Christian Samuel Hahnemann va nèixer a Saxònia, Alemanya, el 1755 i va estudiar química i medicina.

Tot traduïnt un texte d’un metge escocès molt famòs del seu temps, Cullen, va trobar que no estava d’acord amb l’afirmació de Cullen de què la quinina era eficaç pel tractament del paludisme per la seva acció tònica sobre l’estómac.

Llavors va decidir anar prenent ell mateix dosis de quinina i anar anotant tots els efectes que notava. Aquest llistat d’efectes d’un medicament o sustancia en una persona sana va ser lo que coneixem com a “patogenesia” o “experimentació pura” dels medicaments homeopàtics.

El que va trobar va ser que els símptomes que va notar eren molt semblants als produïts per la malària mateixa, entre ells el mateix tipus de febre. (Llei dels semblants).

Més endavant va observar que la intoxicació per Belladonna donava uns símptomes molt semblants als de l’escarlatina, en aquell temps molt greu i sovint mortal. Al tractar un nen molt dèbil amb escarlatina, no va gosar donar-li la dosi habitual, i li va donar una dosi tan petita que temia que no li fes efecte. L’endemà va comprovar que havia millorat més que altres nens que havien pres dosis més grans. (Dosi mínima – Dinamització).

Li va fer prendre la Belladonna molt diluïda, i també agitada pensant que així almenys s’assegurava que la dosi estigués ben repartida en l’aigua.

Després s’ha vist que al diluir i agitar el que es fa és repartir la informació del medicament per tot l’aigua, i convertir així tot l’aigua en medicament, com qui imanta mil agulles d’acer a partir d’un petit imant.

ELS SEMBLANTS (en llatí, “similia similibus curentur”) Podem donar com exemples la Coffea (cafè) per tractar l’insomni, o Apis mellifica (de l’abella) per tractar picades o reaccions alèrgiques semblants.

Aquest principi també es conegut en la medicina al.lopàtica o convencional: l’aspirina a dosis elevades provoca mal de cap, i la digoxina provoca com efectes secundaris deguts a la dosi els mateixos problemes de cor pels que es recepta.

LA DOSI MÍNIMA Ja hem vist com el mateix iniciador de l’homeopatia, el Dr. Hahnemann, va començar a diluir els medicaments per donar dosis més petites i va observar que, al contrari del que esperava, l’efecte del medicament no tan sols no disminuïa sinó que augmentava.

Potser el principal obstacle que ha trobat l’homeopatia pel seu reconeixement com a ciència ha estat i és encara l’ús de les dosis infinitesimals.

És cert que la majoria de medicaments homeopàtics que fem servir ja no ténen cap o gairebé cap mol.lècula de la sustància de partida (tintura mare o soca, se’n diu). L’error i la dificultat està en creure que l’activitat del medicament depèn de la quantitat de sustància de partida.

Avui dia hi ha prou indicis seriosos com a resultat de les investigacions de laboratori de que el medicament homeopàtic és en realitat un sistema d’informació que estimula i regula els procesos del organisme. Un llibre, un vídeo, un  programa informàtic serien exemples de sistemes d’informació. I voler medir la seva activitat o les diferències entre dos llibres o dos videos pesant-los, medint-los, comptant el número d’imatges o trinxant-los i fent-ne una anàlisi dels components químics seria tan absurd com voler medir al laboratori les qualitats dels medicaments homeopàtics amb medis químics.

La comprensió científica de com actúen els medicaments homeopàtics està venint especialment de la física, les matemàtiques, la informàtica i la immunologia.

Per altra part, algunes hormones es donen en concentracions del mateix nivell de les que hi ha en les potencies 6 o 9 CH.

EL REMEI ÚNIC.   L’objectiu de l’homeopatia és tractar la persona en conjunt (enfoc hol.lístic o global) i tenim la sort que això ho podem fer amb un únic remei que s’adapti el millor possible a aquest conjunt. Això ho podem fer per la manera com investiguem i estudiem els medicaments: busquem tots els seus efectes a tots nivells i presos en conjunt ens permeten comparar la imatge (o “caricatura”) del pacient amb la imatge del remei.

Això té un altre avantatge: com que aprofitem tots els efectes, no tenim efectes secundaris, en canvi els medicaments al.lopàtics s’utilitzen per un sol efecte i així els altres efectes que poden provocar són els efectes secundaris.

La manca d’efectes secundaris també és deguda a que els medicaments homeopàtics no poder ser tòxics.

Aquest concepte va molt lligat al de la INDIVIDUALITZACIÓ. L’homeopatia no tracta malalties sinó malalts. Això vol dir que un remei concret, posem per cas, la Pulsatilla, pot tractar malalties i processos molt diferents en pacients diferents o al mateix pacient inclòs. Al mateix temps vol dir que dos pacients amb la mateixa malaltia, o amb símptomes aparentment semblants no prenguessin el mateix remei.
No tractem un mal de coll o una hepatitis o una al·lèrgia, sinó un pacient que té mal de coll o hepatitis o al·lèrgia.

Els medicaments homeopàtics es preparen a partir de substàncies d’origen VEGETAL (flors (pulsatilla), plantes (bryonia), espècies (nux moschata)); ANIMAL (secrecions d’ofidis (lachesis), cefalòpedes (sepia off.), insectes (apis…); MINERAL (elements simples (sulphur) i compostos (natrum muriaticum)); BIOLÒGIC (cultius (tuberculinum) i secrecions (psorinum)). Per tal que els medicaments homeopàtics se’n puguin dir i actuin com a tals no n’hi ha prou amb que continguin la mínima quantitat possible de substància original; si no que cal preparar-los amb un mètode dinàmic de dilució i agitació successives que permeti actuar la seva part energètica.

La seva presentació pot ser en forma de glòbuls (petits) o bé de grànuls (grans), cosa que a efectes pràctics és indistint.

EN SEC: el glòbul o grànul es deixa desfer a la boca, sense mastegar-lo i sense aigua, com si fos un caramel.

EN DILUCIÓ O MÈTODE PLUS: consisteix en diluir el medicament (un o diversos glòbuls o grànuls) en deu cullerades grans d’aigua, que no cal que sigui destil.lada però sí que és important que no estigui clorada, per això el millor és fer servir aigua mineral. És preferible  -sobre tot si fa calor- guardar la disolució a la nevera per preservar-la de la calor i de la llum i el millor és preparar-la en un recipient que es pugui tapar bé, doncs una condició bàsica del “mètode plus” és agitar bé la disolució de cinc a deu cops abans de prendre’n doncs cada cop que ho fem potenciem la mescla.

Contràriament al que pot semblar d’entrada, la preparació “en plus” és sovint més activa i més ràpida que les altres formes d’administració i és especialment indicada en els casos aguts.

Per qualsevol mètode és important respectar un marge de temps en relació als menjars, és habitual aconsellar mitja hora (excepte si el pacient és un nen molt petit o si la situació és de molta urgència); també és important abstenir-se de prendre excitants com tabac, alcohol i cafè, etc…, durant el major lapse possible abans i després de l’administració del medicament. Una altra recomanació important és evitar el dentifrici immediatament abans o després de les dosis, especialment si són dosis úniques.

A vegades i segons en quins tipus de malalties no podem enretirar la medicació anterior del pacient. La majoria de vegades el tractament homeopàtic i el convencional són compatibles. Si el problema és d’addicció a algún fàrmac com els relaxants, etc., es combinen els dos tractaments fins que el convencional es pot enretirar amb seguretat.

EL METGE HOMEÒPATA ha de ser llicenciat en medicina i cirurgia i després haver-se especialitzat en homeopatia. L’Acadèmia Mèdico Homeopàtica de Barcelona (fundada el 1890) imparteix el Master en Homeopatia per a metges i veterinaris.